Entrega del premi "Barretina" 1986

L'Empordá 1986

Fons  : Ruiz i Avilés, Miquel 

Ajuntament de Girona

Entrega del premi "Barretina" 1986

L'escriptor Joan Guillamet i el pintor Lluís Roura reberen les "Barretines" d'HORA NOVA. 

Com se sap, les Barretines eren uns premis instituïts pel diari, amb la finalitat de guardonar persones que haguessin destacat en qualsevol activitat social. 

Tot i que no hi ha res establert al respecte, els actes de lliurament dels Premis van ser sempre  a Figueres i presidit pel batlle de la ciutat. 

Joan Guillamet i Lluis Roura

Aquest any la Biblioteca del Casino Menestral i el Pub La Lluna,  va ser el marc on Lluís Roura i Joan Guillamet van rebre les Barretines, on fou servit un còctel de cava i  el lloc adequat per a prendre una copa i que els convidats es parlessin informalment durant uns minuts.

L'acte s'inicià amb unes paraules del director d'HORA NOVA, Jordi Vallmajó, qui donà la benvinguda als assistents i felicità els guardonats. Seguidament es donà lectura als mèrits de Joan Guillamet i al veredicte del Jurat, imposant-li la Barretina el nostre president, Carles López Cusi. 

És continuà el mateix procediment amb a Lluís Roura, rebent el premi de mans de l'alcalde, Marià Lorca. 

Joan Guillamet va arribar posteriorment a unes quartilles per agrair el premi. 

Joan Guillamet agraint el premi

Les seves paraules foren justes i d'un gran enginy i molt aplaudides pels nombrosos convidats a l'acte. Lluís Roura també va ser aplaudit, quan moments després va agrair el guardat amb un parlament espontàni i afectuós. 

Lluis Roura agraint el premi

El president del Jurat dels Premis, Ramon Guardiola, va pronunciar seguidament unes paraules, posant de relleu el treball i les virtuts de cadascú dels guardonats. Es referia al mèrit que te ser elegit Barretina des del punt de vista del jurat, per la defensa que cadascú dels membres fa dels proposats, de les successives votacions i del resultat final, amb el qual es mostrà un acord i identificació total, després de més de tres hores de reunió.

Carles López Cusi fou qui després és dirigit als assistents, després de felicitar Joan Guillamet i Lluís Roura vaig dir, entre altres coses, que s'havia de fer un esforç per premiar persones que destaquin en altres aspectes de la vida, a properes edicions dels premis. 

Marià Lorca - Carles López Cusi - Joan Guillmet - Lluis Roura - Ramon Guardiola

Manifestà que en definitiva el reglament ja ho permet, i potser el que falta és la voluntat del jurat a tenir en compte els esportistes, els polítics, etc., sense desmerèixer, lògicament, els veredictes a què s'havien arribat fins ara. L'acte va ser clausurat pel batlle, Marià Lorca, qui va felicitar els dos premis en nom de la ciutat i va tenir el gest d'humor de demanar que l'any vinent és premiat amb la Barretina el Menut de Pins, « perquè serà l?única manera de conèixer de qui es tracta». 

Com se sap, el Menut de Pins és el pseudònim d'un col·lectiu que escriu assíduament al nostre Periódico. Entre els assistents a l'acte, a més dels ja anomenats, hi havia el senador Narcís Oliveras, el diputat provincial i regidor Joan Armangué, el tinent d'alcalde Francesc Canet; els directors de l'Empordà, Josep Capella; Ràdio Popular, Carles Sánchez; i Ser-Empordà, Jordi Jordà. Familiars dels guardonats, Barretins d'anys anteriors i nombrosos col·laboradors i amics d'HORA NOVA.

Amb els Premis Barretina de l'any anterior 
Josep Ministral i Jaume Cristau

Joan Guillamet

(Discurs de gràcies, pronunciat durant l'acte de lliurament de les Barretines-86 d'HORA NOVA)

Sembla que haig de dir algunes paraules en aquest acte, del qual m'han volgut fer un dels protagonistes juntament amb el bon amic, el pintor Lluís Roura. 

El primer que em cal fer és donar les gràcies més sinceres als que han cregut avinent que em fos atorgat aquest guardó. Pel que fa a mi, m'ha fet il·lusió, en primer lloc perquè sembla que això tira per terra tot allò que se sol dir de si ningú no és profeta a la seva terra. Mentida. 

Ja es veu ben bé que això és mentida i ja s'ha vist prou abans del meu cas, ja que, molts d'aquells que han estat barretinats abans que jo, han fet palesa la no veracitat d'aquesta dita, em fa il·lusió també, per altra banda, per la significació simbòlica de la barretina, que comporta molts trets de catalanitat. 

He buscat i no he sabut trobar de quan data a Catalunya l'ús de la barretina; voleu dir que hi ha algú que ho sàpiga?, jo crec que és quelcom que es deu perdre en la nit dels temps re món creure que el pastor maragallià de la llegenda fundacional de la nostra comarca, aquell pastor que es va trobar amb la sirena al bell mig del pla, ja anava amb barretina. 

Almenys així ens el mostra molta de la seva iconografia. És un fet que, des de mitjan segle passat la Barretina esdevé un símbol de catalanitat. Els voluntaris catalans que lluitaven capitanejats pel general Joan Prim de Reus ja anaven cofats amb la Barretina com a element del seu uniforme militar.

Quan el nostre gran poeta Jacint Verdaguer, que encara no era capellà ni duia sotana, va guanyar l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1865, va presentarse a recollir el guardó amb una barretina encasquetada. 

La Barretina segons llegim a la Gran Enciclopèdia Catalana, ha estat la peça més típica de la indumentària tradicional masculina catalana, especialment entre els pastors, la gent de mar i els pagesos del Principat, al Nord de l'Ebre, pero també a les Balears, particularment a Mallorca i Eivissa. 

Va començar a desaparèixer desde començaments del nostre segle, desplaçada per la gorra visera que varen adoptar els pagesos i la gent del mar. 

Jo que descendeixo de famílies de pagesos, recordo que el meu pare, els meus avis, els meus oncles i algun dels meus cosins anaven sempre amb la gorra al cap i només se la llevaven en llocs o devant de persones de respecte o quan anaven a dormir. 

Però encara no fa gaire temps que, anant per la nostra plana un dia que la tramuntana bufava de valent, frta i glaçada, vaig veure un pastor que engegava el seu ramat al mig dún camp. 

El pastor anava abrigat d'alló més i amb el cap encofurnat dins d'una Barretina que li tapava les orelles i tot, el just per poder-s'hi veure.

Després vaig pensar que també podria ser una peça indumentaria prou útil per aquest jovent que es dedica als esports d'hivern. Per a protegirse del fred , fora ideal Ja porten una mena de casquets semblants, però no són barretines. Val a dir, però, que l'exclusivitat masculina de la barretina, almenys pel que fa entre nosaltres, ha anat una mica de baixa. 

Ja vaig dir en una altra avinentesa, en un article que vaig publicar a un diari de Barcelona, que aquell que pensés que a l'Alt Empordà h i tenim establerta una societat masclista anava ben errat de comptes. Efectivament, fins no fa massa, tothom creia que la barretina era un estri indumentari que només servia per a cobrir exclusivament el cap dels homes. 

Peró el diari Hora Nova ha fet amb els seus premis "Barretina" que fos accessible pels caps de les dones. 

El fet que s'hagi otorgat en edicions anteriors el premi "Barretina" al sexe femení, aporta un nou simbolisme en el sentit d'un igualament de possibilitats i capacitats en el laborar cultural i social. 

Ja fa alguns anys que les dones, en més d'un aspecte, s'han posat els pantalons i no cal dir que n'hi ha algunes que els estan prou bé. 

No cal estranyarse, doncs, que se'ls atorgui la «Barretina» i se la posin, si els ve de gust, que potser quedaran prou bufones i, sobretot, quedarà palès el testimoni d'una tasca acomplerta amb voluntat i entusiasme. 

Hom ha argumentat alguna vegada que el sexe femení és més feble, més fràgil, més vulnerable que el masculí. Sí, si... aneu-les al darrera i a veure si les encalceu. 

Veiam quin dia es reconeixera que el sexe no ho es pas tot. que l'esperit i cervell, no diguem el cor, tan humans el de l'home com el de la dona, també compten.

Estic content d'haver ingressat e n aquesta confraria dels barretinats, tan diversa, tan indisciplinada pel que fa a edat, sexe i condició social, però tan homogènia amb e l denominador comú que té, que és l'amor a la nostra terra i als qui amb nosaltres hi conviuen. 

Gràcies, moltes gràcies.

Joan Guillamet