Jornada Discapacitats 1969

Fons fotografic: Narcís Sans Prats 1969

Fons hemeroteca: Vida Parroquial / Manel Pont i Bosch

Ajuntament de Girona

Jornada Discapacitats

Figueres, 9 de Març de 1969

A la poca estona d'haver arribat a la nostra ciutat, la senyora Mercè Carbó de Figueras, des de l'estudi 2 de l'Emissora, es dirigia a tots els oients de Ràdio Popular. "Es terrible  haver de fer una crida!" Però la feu amb la senzillesa i la simpatia de sempre. I la seva veu, per primera vegada en directe, després de la seva feliç intervenció televisiva, arribava a totes les llars empordaneses.

La senyora Mercè Carbó de Figueras, en presència del senyor President del Patronat de l'Emissora i altres personalitats, signa en el Llibre d'Or de Ràdio Popular. El personal femení de l'Emissora obsequià a la senyora Carbó de Figueras amb un present pels seus fills i un altre menat la "mamá del millón". Per què a Figueres no la podem per la seva filla Maria Lourdes. Fou certament delicat el gest i tingué una emocionada acollida. Ens va semblar que la simpatia inicial, començava a convertir-se en afecte.

En ella hi veien l'autenticitat: la real encarnació d'un problema que de sobte va ocupar el primer pla en el camp de les preocupacions socials, gairebé d'urgència. 

Com si hi hagués un penediment col.lectiu del temps perdut. 

El dia 9, el programa començava a l'Ajuntament amb una recepció que les nostres primeres autoritats feren a la "mamà del millón". El senyor Sebastià Roura, tinent d'alcalde i ponent de cultura, dirigi unes paraules de benvinguda a la senyora de Figueras. Feu resaltar l'interès que la seva presència a la televisió va despertar en la nostra ciutat i de quina manera s'havia format un ambient favorable a l'bjectiu de la jornada. 

Tots ens sentíem orgullosos de tenirla amb nosaltres. Eren les 10 del matí i la recepció va tenir un caràcter intim, quasi familiar. Al saló d'actes de l'Ajuntament, malgrat la manca de públic prevista , si exceptuem l'assistència de la totalitat de membres de la Junta de l'Associació ALTEM (Alt Empordà) i de la Penya Taurina, estava amarada d'una emoció especial. 

"Ja veurà a les 12", vaig dír-li. "I les autoritats provincials? I el senyor Alcalde? (El Sr. Governador s'havia hagut de tral.ladar a Madrid. En quant el senyor Alcalde, també es trobava a Madrid; però ens havia assegurat que a les 12, procuraria estar amb nosaltres) .

La primera pedra de la futura escola, fou beneïda pel  Sr. Vicari General de la Diòcesi, Dr. Josep Maria Taberner. El solar adquirit per la junta de 'Associació, és gran.   Després de la benedicció, la senyora Carbó de Figueras, posà la primera paletada de ciment. El parlament brevíssim del Sr. Vicari General, ha estat escoltat amb respectuós silenci: "Ara posem la primera pedra del que serà una escola especialitzada. Que no decaigui l'ímpetu d'avui perquè si fins ara la nostra reponsabilitat era gran, des d'ara ho serà encara més". 

La senyora Carbó de Figueras, sobre el pergamí que hem posat en el forat obert a la pedra, hi ha posat una medalla. Ha estat un detall que no ha pas passat desapercebut, encara que ningú no va fer cap comentari.  

 

L' arribada al Juncària fou sumament cordial.  La senyora Mercè Carbó, fou obsequiada amb un ram de flors per la senyora de l'alcalde, representant a les senyores de Figueres. 

La sala s'emplenà de gom a gom i molta gent al darrera i pels costats. Un grup de noies, repartia papers en blanc per les preguntes que el públic vulgues fer i banderins d'obsequi. Presidí l'acte el senyor Ramon Guardiola, alcalde de la ciutat, totjust arribat de Madrid, puntualment, el senyor Pere Batlle, tinent d'alcalde, el Sr. Vicari General, representant el senyor Bisbe, el President de l'Associació Ángelus de Girona, senyor Ramon Noguera i representants de l'Associació ALTEM, president i vice-president, senyors Ricard Trayter i Pere Cardona, repectivament, amb les seves esposes i el President de la Penya Taurina Figueres, senyor Grau i esposa. A una banda de l'escenari  la senyora Mercè Carbó, acompanyada per la pubilla de la ciutat, senyoreta Magda Llorens i la senyora Rosa Maria Male de Custey. 

A l'altra banda, actuant de seleccionadors de preguntes, la senyora Anna Maria Oriol, Mn. Jesús Franco i els senyors Sebastià Roura, Josep Oliva, Pere Bruguera i Marti Poch. Sense ocupar cap lloc a la presidència i a punt per a servir l'organització, el secretari de la Junta Sr. Miquel López. La xerrada de la senyora Carbó de Figueras, fou senzilla, sincera i penetrant. La gent l'escoltava embadalida, amb els ulls xops d'emoció i amb un silenci espès i interessat. Quan ella va descobrir que la seva nena no era com les altres... •El metge em mirava a mi. A veure les mans? La seva filla la necessita més que mai". L'aplaudiment, al final de la xerrada, fou llarg i clamorós. Després vingué el col·loqui. 

El presentador del acte que fou retransmès per Ràdio Popular el senyor Joan Morales, anava llegint les preguntes que el públic havia fet per escrit i la "mamà del somriure" les contestava a cor obert. 

A continuació, el President d'Angelus de Girona, senyor Noguera, va dir unes paraules d'encoratjament i feu un donatiu a la nostra associació de 25.000 pésetes. Va tancar l'acte el senyor Alcalde de la ciutat, amb unes paraules encertades i emotives que foren subrallades per un aplaudiment inacabable. La gent es resistia a abandonar el local.

I els actes del matí s'acabarien amb una ballada de sardanes que tingué lloc a l'esplanada de la sala Juncària. Les sardanes, fan Empordà. El nostre innat sentit de germanor fou atiat per la Cobla. (La Cobla Rio que ens ha rebaixat més del cinquanta per cent del que cobra per una audició normal). Voliem oferir a la senyora Carbó l'essència empordanesa i no se'ns va ocórrer altra cosa que oferir-li una ballada de sardanes. Ella va correspondre, ballant la primera amb les Autoritats i membres de la Junta. L'esplanada de la Sala Juncària feia goig. Sembla mentida que tanta gent hagués tingut cabuda dintre del local. Però havia estat així. íntimament en donàvem gràcies a Déu. Jo vull agrair a la senyora Carbó de Figueras, aquest gest d'acceptar ballar la primera sardana. No feia gaires dies parlant per telèfon, m'havia dit que els metges li recomanaven que evités esforços. Però, ella, davant de l'acollida de la nostra ciutat, una vegada més, s'oblidà de si mateixa i pensà que ja reposaria en una altra ocasió. Reposar? Mentre es trobava a l'hotel a la vigília la van telefonar de Madrid. Després va dir-nos: "Aviat faré la primera gravació pel programa de televisió que versarà sobre el mateix problema que ens ocupa".  

Amb el dinar finalitzaren els actes del matí, destinats a la sensibilització, L'horari previst es va anar complint amb rigurosa puntualitat. Potser l'únic retràs es produí a l'hora de dinar degut a que la gent vivia un clima emocional que ens feia perdre la noció del temps. Amb aquesta por començarem a dinar i allò que s'havia previst pel final, tingué lloc entre plat i plat. 

Així la senyora Male de Custey, ens va sorprendre a tots, recitant una poesia dedicada a la "mamà del millón" que ella mateixa s'havia escrit. 

Ens va semblar que amb la poesia, la serenitat de la senyora Carbó començava a tambalejarse. Seguiren després els obsequis de la Junta: el llibre recollia tota l'obra del figuerenc universal, En Salvador Dali i la paleta que havia utilitzat per a posar la primera pedra. Se li havia fet un peu per a tenir-la com objecte decoratiu i se li havia gravat una inscripció. La senyora Mercè, la dona serena, la que sempre té la resposta a punt, la que es domina les més intimes emocions, amb els ulls, visiblement humits, després d'un llarg i respectat silenci, digué: "Es la primera vegada que em trobo que no sé que dir". 

A continuació, el senyor alcalde, li oferí la medalla de plata commemorativa de la Carta Pobla, que rebé amb indissimulat goig. Finalment el senyor Guardiola, en presència de la senyora Carbó de Figueras, va lliurar al president de l'Associació, senyor Ricard Trayter, un xec de lOO.OOO pessetes. La "mamà del somriure", subrallà: "M'ha dit confidencialment el senyor Alcalde que no serà l'últim". Un gran aplaudiment ressonà en el menjador acollidor i la comitiva, sentint que es feia tard, ens traslladarem a la plaça de toros per acabar de viure les impressions d'una jornada que difícilment s'eborraran del nostre cor i del nostre pensament. 

La plaça segons el dir dels habituals, presentava un dels millors aspectes del seu historial. Poques vegades s'havia emplenat, com el diumenge passat, amb tant contingent d'empordanesos. A l'entrada de la plaça, a "mamà del somriure", fou obsequiada pels flaquers de Figueres amb un ram de clavells vermells i una caixa de bombons.

 

 MANEL PONT i BOSCH